CONCA DE BARBERÀ. PODEM REVERTIR EL DESPOBLAMENT DES DEL SÒL NO URBANITZABLE ?
La Conca de Barberà té un sòl no urbanitzable molt extens, destinat en bona part a boscos i conreus, però en el que no s’hi viu, i costa viure’n. La última crisi econòmica afecta el nostre país des d’aproximadament l’any 2.007, i actualment encara s’estan notant els seus efectes, principalment en els pobles més petits i mal comunicats i en els de tamany mig-gran (excepte la capital) que havien arribat a desenvolupar activitats industrials poc diversificades. L’evolució tecnològica ens porta cap a una societat cada cop més canviant i competitiva, i en conseqüència les zones rurals es troben en desavantatge competitiu respecte les urbanes i costa (serveis, comunicacions, oportunitats, etc).
Els anteriors factors, entre d’altres, estan contribuïnt al despoblament de la Conca de Barberà: 30.124 hab. (Any 1857), 27.987 hab. (1.900), 22.720 hab. (1950), 17.982 hab. (1992), 21.161 hab. (2008), 20.220 hab. (2016).
La pèrdua de població provoca la baixada dels preus de l’habitatge per falta de demanda, en conseqüència els habitants de menor poder adquisitiu dels cascs antics poden traslladar-se a zones d’eixamples (amb més comoditats), els nostres nuclis històrics entren en DECADÈNCIA i els seus habitatges (i locals comercials i mercats) es van buidant, no es poden llogar per excés d’oferta o inexistència de demanda, amb la conseqüent PÈRDUA DE FUNCIONALITAT ECONÒMICA I RENTABILITAT dels habitatges de cas antic, i la corresponent degradació que això comporta (carrers buits, entorns deixats, cases en ruïna), la pèrdua d’atractiu per als veïns que hi queden i potencials nous ocupants, i pels turistes que ens puguin visitar.
L’administració pública no és capaç d’assumir el cost econòmic de conservació de tots habitatges de casc antic en males condicions prèvia expropiació o cessió, i en pobles petits no s’acostumen a requerir forçosament les actuacions de conservació que legalment corresponen als seus propietaris, excepte en els supòsits de riscs molt imminents per a la seguretat de les persones.
Per tant, calen polítiques URBANES que fomentin la reversió privada d’aquesta situació, perquè els nostres centres històrics recuperin l’atractiu per a nous habitants, entre d’altres una revisió i actualització de les planificacions urbanístiques generals municipals, en molts pobles redactades i aprovades al segle XX (i no adaptades a la Llei d’Urbanisme de 2.002) sense que els corresponents Plans especials de protecció de patrimoni s’hagin aprovat encara avui. Igualment, cal redefinir estratègies urbanístiques de creixement dels municipis adequades a les respectives necessitats actuals, i sota paràmetres de sostenibilitat, esponjament i dotació de serveis en nuclis, compactació d’eixamples, reducció o eliminació de sòls urbanitzables residencials.
En aquest assaig, plantejarem una estratègia alternativa, o millor dit complementària a les polítiques urbanes necessàries, i que avui no tractarem ja que cada poble tindria la seva casuística de potencials, mancances i prioritats.
Proposem revertir la situació de despoblament dels nostres pobles a través de la recuperació de la funcionalitat econòmica de les construccions del sòl no urbanitzable, revertint així el seu desús i abandonament i així propiciant la seva conservació i manteniment per part de la iniciativa privada. La repoblació del sòl no urbanitzable pot generar noves construccions i activitats al seu entorn, sempre conforme a criteris de sostenibilitat i respecte al medi ambient i al paisatge, i utilitzant materials i tipologies edificatòries tradicionals de cada zona (entre els quals no es troba l’acabat en prefabricat de formigó, en cap cas). Així mateix, el repoblament rural reportaria activitat, comerç i mercats als nuclis nodals.
ANÀLISI:
Tal i com l’Arquitectura gaudiniana observava l’arquitectura de la naturalesa, podem observar la història i experiència de segles dels nostres avantpassats en la gestió del sòl no urbanitzable, amb l’avantatge de la tècnica i tecnologia actuals, per poder recuperar el sòl no urbanitzable sense impacte ambiental ni paisatgístic i amb criteris d’autosuficiència i eficàcia (energies renovables, eficiència energètica, comunicacions mòbils, etc).
Així, durant segles, i fins part del segle XX, el sòl no urbanitzable s’autogestionava privadament, és a dir s’hi vivia i se’n vivia, i eren els respectius propietaris qui el construïen (masos, marges, casetes, pous, camins, etc.), conservaven (construccions i boscos) i en treien una rendibilitat econòmica, amb més o menys harmonia, però sense necessitat de que l’administració pública subvencionés el seu manteniment ni conservació.
Per motius diversos, durant el segle XX el sòl no urbanitzable va entrar en DECADÈNCIA, i això va provocar el seu abandonament habitacional en bona part, i en conseqüència es va produir una PÈRDUA DE FUNCIONALITAT ECONÒMICA I RENTABILITAT de moltes de les seves construccions (masos, marges, casetes, pous, etc.), que van quedar en desús, i altres foren destruïdes aprofitant les oportunitats que oferien les noves maquinàries (rompudes de marges, boscos).
La visió del sòl no urbanitzable va començar a veure’s com el lloc on ANAR A temporalment a extreure recursos, però sense viure-hi, de manera que gairebé només es van conservar i mantenir les construccions que estrictament servien al rendiment de les respectives activitats actuals, descuidant el manteniment i conservació de la resta de construccions, excepte algunes construccions que mantenen valor sentimental o recreatiu pel seu propietari.
Al meu criteri, els nuclis històrics d’alguns dels nostres pobles es troben ara en aquest estadi degeneratiu, similar al que van patir les construccions del sòl no urbanitzable a principis del segle XX, i essent la causa de la mateixa la PÈRDUA DE FUNCIONALITAT ECONÒMICA, amb un segle de diferència.
Tornant a l’evolució del sòl no urbanitzable durant el segle XX, durant dècades bona part de les construccions en desús del sòl urbanitzable han quedat a la seva sort, sense que els seus respectius propietaris hi realitzessin cap obra de manteniment o conservació, motiu pel qual van anar entrant en ruïna i moltes s’han esfondrat per l’implacable pas del temps i abandonament.
A partir dels anys ’50 la legislació del sòl va començar a regular el sòl no urbanitzable limitant les seves possibilitats edificatòries, però curiosament sense establir mesures per protegir i preservar les construccions existents en sòl no urbanitzable ni limitar els enderrocs de construccions existents.
A partir dels anys ’70, la legislació del sòl començà a aplicar criteris de sostenibilitat en els creixements urbans, buscant evitar la proliferació de nous disseminats no vinculats estrictament a l’aprofitament agrari, afegint noves limitacions a les possibilitats edificatòries del sòl no urbanitzable, i de nou sense establir mesures per protegir i preservar les construccions existents en sòl no urbanitzable ni limitar els enderrocs de construccions existents.
La pèrdua o degradació de construccions en desús en sòl no urbanitzable va seguir, a ritme accelerat i implacable, esborrant masos i masies, pous, cabanes i marges, convertint-los en poc més que munts de pedres. Tal és la falta d’interès i valor d’aquestes construccions que moltes foren enderrocades pels propis propietaris (que ja no hi vivien) quan començaven a arruïnar-se, per evitar perills a les persones, en comptes de reparar-les, i reiterem tot motivat, al nostre entendre, per la falta de funcionalitat econòmica d’aquestes construccions.
A partir dels anys ’90 el legislador va començar a observar que el simple pas del temps estava perdent moltes construccions en desús del sòl no urbanitzable, i sobretot que no se’n construïen de noves (en part per les limitacions existents), cosa que portà a considerar que les construccions del sòl no urbanitzable es troben “en perill d’extinció”, i que per tant calia protegir-les i preservar-les, no pel seu interès econòmic (que ja havien perdut feia anys) sinó considerant com a bé jurídic a protegir el seu interès col•lectiu històric.
Durant els anys ’90 i fins al 2004 les CONSTRUCCIONS SINGULARS del sòl no urbanitzable i del sòl urbà que es van considerar d’interès patrimonial s’incloïen en pre-catàlegs i Plans Especials de protecció de patrimoni, però davant la FALTA DE CULTURA DE PATRIMONI COL•ECTIU, molts plans especial de protecció de patrimoni no van arribar a redactar-se ni aprovar-se, i molts dels que es van aprovar no s’han complert, ni s’han fet complir, de manera que la degradació de les construccions del sòl no urbanitzable va seguir i segueix, continuant estrictament limitada la proliferació de noves construccions i la recuperació de ruïnes.
La catalogació d’un element constructiu sovint s’ha vist com una trava, una càrrega, un impediment per a enderrocar-lo i edificar usos de major rendiment; i la forma d’evitar la prohibició d’enderroc ha estat, massa sovint, ometre el seu manteniment per provocar-ne la ruïna i esfondrament.
A l’any 2.005 es va aprovar la Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge, com a regulació de tractament específic del paisatge, en la que es consideren les construccions del sòl urbanitzable com a patrimoni identitari comú, la nostra història rural, i per primer cop suposa l’establiment d’instruments per a la protecció i preservació de totes les construccions existents en sòl no urbanitzable, no només de les construccions singulars sinó de les totes les edificacions en sòl urbanitzable quina TIPOLOGIA forma part del segell identitari del nostre entorn rural, ventant el seu enderroc per part de l’acció de l’home (masies, masos, casetes, cabanes, marges, escales, pous, etc). En desenvolupament d’aquesta legislació, actualment el Consell Comarcal de la Conca de Barberà està en tràmits per a redactar la Carta de Paisatge de la Conca de Barberà, com a regulació especifica i especial del nostre paisatge, i els seus elements constructius.
PLANTEJAMENT:
La carta de paisatge propiciarà l’inventari i la prohibició de l’enderroc de construccions en sòl no urbanitzable per part de l’acció humana, tot i que com totes les regulacions precedents no resoldrà la pèrdua d’aquestes construccions PER OMISSIÓ de la seva conservació necessària, doncs a l’igual que en les regulacions anteriors molt probablement l’administració pública no tindrà mitjans o capacitat real entés com a interès, encara menys en pobles petits, per requerir forçosament les actuacions de conservació que legalment corresponguin als seus propietaris, excepte en els supòsits de riscs imminents per a la seguretat de les persones (idèntic patró que ja hem vist en relació als Plans especials de protecció de patrimoni).
I a l’igual que en relació als cascs antics dels pobles, l’administració pública tampoc és capaç d’assumir el cost de conservació de totes les construccions del sòl no urbanitzable prèvia expropiació o cessió, i probablement la subvenció de la seva recuperació no resulti atractiva pel seu propietari si aquesta construcció no li ha de reportar cap rendiment sinó càrregues, excepte que la subvenció fos del 100% de l’actuació i manteniment futur inclòs.
En tot cas, cap de les legislacions referides fins al moment ha considerat la recuperació de la FUNCIONALITAT ECONÒMICA I RENTABILITAT de les construccions en sòl no urbanitzable com a requisit imprescindible per a la recuperació i conservació del paisatge edificat en desús dels nostres entorns rurals.
Per tant, tot i que l’aposta per la redacció i aprovació de la Carta de Paisatge de la Conca de Barberà ha de ser molt ben rebuda, per a frenar el ritme de degradació del nostre patrimoni rural, probablement resultarà insuficient per revertir els seus efectes, ja que no podem oblidar que aquestes construccions es va edificar en segles passats per una funcionalitat econòmica, es van conservar durant segles per raó de la mateixa i van entrar en desús per la seva pèrdua, essent lògic que desfer el camí sigui lo correcte i eficaç.
En consonància amb l’anterior, l’experiència en la degradació de les construccions del sòl no urbanitzable, hauria de servir per tal que es prenguin mesures públiques, de regulació i foment de la iniciativa privada, per tal que els cascs antics dels nostres pobles no segueixin el mateix patró, amb un segle de diferiment.
ALGUNES PROPOSTES:
-Flexibilització de les limitacions edificatòries del sòl no urbanitzable per a ús residencial vinculat a la reconstrucció o substitució de ruïnes documentades, independentment del seu estat, sempre conforme a criteris de sostenibilitat i respecte al medi ambient i al paisatge, utilitzant materials i tipologies edificatòries tradicionals de la zona (entre els quals no es troba l’acabat en prefabricat de formigó, en cap cas), i aplicant les millors tècniques i tecnologies disponibles, amb criteris d’autosuficiència i eficàcia (energies renovables, eficiència energètica, comunicacions mòbils, etc).
-Disminució de la superfície mínima de parcel•la vinculada a l’edificació.
-Vinculació de llicències per a noves construccions residencials en sòl no urbanitzable a la preservació, recuperació i manteniment de construccions en desús amb interès patrimonial, dins o fora de la finca, establint-se les conseqüències en cas d’incompliment (execució subsidiària, cessió automàtica de l’element protegit). Vinculació a l’admissió de la inclusió de l’element protegit en circuïts turístics.
-Vinculació de la subvenció parcial d’actuacions, o l’exempció d’impostos (per raó del propietari o de la finca) i/o taxes (llicències) a la recuperació i manteniment de construccions en desús amb interès patrimonial.
-Recerca de nous cultius (safrà, tòfones, etc.) i admissió de noves activitats i usos en sòl no urbanitzable, sempre respectuosos amb el medi ambient i entorn.
-Possible consideració de la repoblació i recuperació de les construccions del sòl no urbanitzable com un projecte d’actuació específica d’interès públic municipal, o la seva inclusió en plans especials específics a nivell municipal.
-Adequació de la legislació urbanística catalana i del planejament conforme a l’anterior.
-Planejament urbanístic general: Esponjament i dotació de serveis en nuclis antics, compactació d’eixamples, reducció o eliminació de sòls urbanitzables residencials.
Barcelona, a Setembre de 2017.
Josep Trullols
Advocat urbanista.
Reflexions a les “Jornades del Paisatge. III Intervencions Humanes”. Santa Coloma de Queralt. 23/09/2017.